Abans de començar a parlar de la Lamy 2000, parlem una mica de la marca.

Lamy és un dels fabricant europeus de plomes més important del moment. La marca alemanya ha estat capaç de sobreviure les embestides del mercat xinés i les seves falsificacions. Fugint de voler ser un fabricant d'estris d'escriptura de luxe, com fa Montblanc, té una linea de productes que van desde el 20€ fins als més cars de potser 300€.

És una marca alemanya amb base a Heilderberg que de mans de Josef Lamy va començar a fabricar plomes en la dècada del anys 30 del segle passat i fins el 2006 que es va retirar el fill del fundador, ha estat ens mans de gestors de la familia. El seu catàleg és unicament d'estris d'escriptura, plomes, tintes, rollers, llapiços mecànics,...

Té dos models icònics. Lamy Safari com a perfecte ploma econòmica (i copiada pels xinesos) de qualitat i la Lamy 2000 com vaixell insignia de la marca.

En aquests post parlarem de la segona, la Lamy 2000.

Estem davant de la ploma més icònica de la marca i també una de les més reconegudes dins d'aquest món. Es podria considerar una de les plomes amb més seguidors i també amb més detractors, però sempre molt recomanada pel seu preu (es pot trobar sobre els 150€), el seu bon funcionament i el seu disseny, que es manté igual desde mitjans dels anys 60, quan va sortir al mercat.

Aquesta ploma és mereix una mica d'història.

El 1962 el fill del fundador de la marca, Dr. Manfred Lamy, volia trobar un disseny distintiu. I d'aquest desig en va sortir el que va anomenar projecte 2000. Per aconseguir aquesta fita, van contractar un dissenyador que havia treballat anteriorment a Braun, Gerd Alfred Müller. Aquest va agafar una linea de disseny que ja havia utilitzat anteriorment en altres productes (màquina d'afeitar Braun SM31) i va crear un ploma que s'ha mantingut desde llavors amb el mateix disseny.

Característiques:

• Cos: Material plàstic anomenat MAKROLON
• Tap: MAKROLON a pressió
• Metalls: clip i secció
• Plomí: Or de 14 quirats amb acabat de platí, Gruix F. Semiocult
• Sistema de carga: Pistó
• Finestra de tinta: SI
• Longitud tapat: 138mm
• Longitud sense tap: 124mm

Disseny

El cos de la 2000 està fet d’un material anomenat MAKROLON (que no deixa de ser un tipus de policarbonat patentat per Bayern) de color negre amb una textura rugosa molt agradable al tacte i sembla que hauria de ser un material molt durader.

La forma és la que en el món de l’estilogràfica es diu en forma de cigar.

Entre el cos de la ploma i la secció tenim una part de plàstic transparent que serveix com a visor de la quantitat de tinta restant. Trobo que és molt interessant però el reduït tamany de la finestra deixa molt que desitjar ja que es pot veure la tinta restant, no de manera molt clara. Una llàstima.

El que anomenem secció, la part des d’on s’agafa la ploma per escriure, és totalment metàl·lica (acer inoxidable), que manté el plomi semi ocult. Aquest té per la part de darrera, el forat per on la tinta entra dins del sistema

Plomí

La Lamy 2000 té un plomí semi-ocult d’or de 14 quirats amb un acabat de platí. En el meu cas és un plomí F que té un desenvolupament perfecte. En el mercat es pot comprar emb diferents gruixos, EF, F, M, B (Gruixut), BB (extra Gruixut), OM (Oblic Mitjà), OB (Oblic gruixut) i OBB (Oblic extra Gruixut). (* veurem en un altre post el tamany dels plomins)

La ploma escriu perfecte sense fallar ni un traç. Té un rendiment excel·lent, és molt suau però no es gens flexible al ser un plomí semi ocult. No es veu cap inscripció en ell al estar tapat, però si el desmuntem veurem la marca i la qualitat de l’or, un 585 (=14 quirats)

Sistema de carga

El sistema de carga d’aquesta ploma és per pistó. Això vol dir que per carregar la ploma amb la tinta que nosaltres desitgem s’ha de desenroscar el culotte de la ploma, això provoca que un pistó baixi i redueixi l’aire que hi ha dins de la ploma, introduir el plomí dins del tinter i tornar a enroscar el culotte. D’aquesta manera la tinta es absorvida a l’interior de la ploma (pel forat que hi ha sota el plomí). Té una bona capacitat de carga, aproximadament 2.7ml.

Resum

Aquesta va ser la escollida com la primera ploma estilogràfica que vaig decidir comprar, i no podria estar més content. La ploma és suau, té un molt bon acompliment i no falla mai. És un plaer escriure amb ella a la que li trobes el seu punt dolç.

És com tenir un tròs d’història a les teves mans i una de les plomes més icóniques que s’han fet mai.

Nota

Hi ha diferents versions de la 2000, com el model d’alumini o el model del 50è aniversari de la Lamy 2000.

Per Internet es poden trobar mils de referències a aquesta ploma amb la seva història i deferents models molt ben explicats.

Sempre cal llegir la lletra petita de les especificacions i els disc durs tenen una molt curiosa, el "error rate".

Aquest errors que es produeixen cada N bits (on N és un número força gran) amb el temps acaben generant degradació de dades. Depenent d'on caigui l'error pot ser més o menys greu, un píxel en un fotograma que no es nota o si cau en un lloc sensible potser el fitxer queda mal parat. I això sense arribar a tenir sectors defectuosos.

Aleshores suposem que tenim molts i molts fitxers, que ocupen gigues i gigues i els volem guardar durant molt temps, uns quants anys. Per exemple les fotos i vídeos de les vacances.

El primer que cal garantir és que si falla el disc mecànic no ens quedem sense dades, això s'aconsegueix tenint les dades duplicades en més d'un disc. Ok, fins aquí anem bé, però dupliquem els bits que es poden corrompre.

Però això no garanteix que el disc no s'equivoqui llegint les dades, i com hi ha més d'una còpia quina és la bona? I si al disc dur li surt un sector defectuós com saps el fitxer afectat i que necessites fer servir la còpia bona?

He estat pensant com enfocar aquest problema i penso que les funcions de hash són una bona solució. Una funció de hash donada una entrada sempre dóna el mateix resultat. Si hi ha la més mínima variació en l'entrada, per exemple un bit que està corromput aleshores el resultat canvia. Cal fer una base de dades amb els fitxers i el seu corresponent hash calculat. Cada X temps es torna a recalcular i es compara amb el que hi ha a la BBDD, si és diferent vol dir que el fitxer està corromput.

Ja seria mala pata que totes les còpies del fitxer estiguessin corrompudes al mateix moment. Es pot saber quina és la bona i tornar-la a copiar, eliminant la corrompuda.

Ahir vaig anar a veure Guardianes de la Galaxia vol. 2 al cine. Una peli distreta, per passar l'estona sense gaires complicacions.

[Spoilers] Aquesta peli tracta de papàs. Es veu que aquest tema dóna, StarWars també va deixar mig traumada a una generació amb allò de "Luke, yo soy tu padre". En aquesta en Quill descobreix que el seu pare és un "planeta", un déu, que es diu Ego. I per això va poder aguantar el "achicharre" de la "joya del universo" de la peli anterior.

Però la Gamora descobreix que en realitat el pare del Quill busca un fill amb els seus poders per tenir prou força per reconvertir tots els planetes en més Ego. L'Ego és com "The Blob", la massa que et devora. I per tant és dolent (escena d'una alien amb el seu bebé alien que estan a punt de ser devorats).

Per això els Guardianes lluiten contra el Ego, amb l'ajuda del pare adoptiu d'en Quill, en Yondu que mor durant la lluita. I guanyen, com no pot ser d'una altra manera.

Pel mig d'aquest argument, està una nova adquisició, l'empàtica Mantis, la germana de la Gamora, la Nebula que sempre estan intentat matar-se però en el fons és bona. Uns bojos elitistes anomenats els "soberanos" que també fan de dolents.

També barrejat en tot això està el Baby Groot que és molt divertit.[/Spoilers]

La peli distreu, i els diàlegs són graciosos, el Baby Groot també és molt divertit. Passes una bona estona. L'únic però que li posaria és que la banda sonora no és tan bona com la primera. Recomanada!

Aquest és el primer llibre de quatre de la sèrie Tschai que va ser escrita pel Jack Vance al 1968. És relativament curt i es deixa llegir força bé.

[Spoilers] Una nau exploradora arriba al planeta Tschai, que és l'únic que hi ha en el seu sistema solar. La nau és atacada i només aconsegueix arribar viu a la superfície un explorador anomenat Adam Reith.

Allí troba humans, que viuen esclavitzats per 4 especies alien, una d'elles són el "Chasch".

El llibre explica les aventures del Adam quan aconsegueix convertir-se en líder d'una ciutat humana (Pera) i liquidar una ciutat Chasch que els explotava. També allibera als Homes-Chasch (servents directes) i els ensenya que els Chasch els han estat enganyant, que en realitat quan moren no neix un Chasch. Els entrega la ciutat per que s'auto-governi.

Coneix una noia, la Ylin-Ylan que ha sigut segrestada i la vol retornar al seu Cath natal.[/Spoilers]

Aquest és un llibre d'aventures, amb caravanes, civilitzacions més o menys medievals, més o menys alien, amb uns tocs de scify (pistoles pew-pew, plataformes voladores...), alguna que altra batalleta. Es sembla a un joc de rol, ja que al protagonista se li van unint altres personatges. És curt i variat. Recomanat!

Alguns direu...plomes? Al segle XXI encara hi ha gent que utilitza plomes?

El mateix administrador del blog utilitza ploma diàriament, per exemple. Jo per descomptat, també. I si, he d'escoltar dia si i dia també comentaris al respecte.

Crec que el primer contacte seriós amb una ploma, o estilogràfica, el vaig tenir a 5 d'EGB. Sí sóc una criatura fruit d’aquest sistema educatiu, EGB, BUP i COU... La professora ens va obligar a tots a escriure en ploma durant aquell any i malgrat que al acabar tots vam retornar al pràctics bolígrafs, alguna cosa em va quedar. Amb el temps em van regalar una ploma, una Montblanc molt senzilla que va despertar el meu interès durant uns mesos a la universitat, però va quedar arraconada. Una altre vegada la practicitat va guanyar al plaer.

Fa un parell o tres d'anys li vaig regalar a l'administrador una ploma. I em va picar el cuc. Però per falta de temps no hi vaig entrar. I fa aproximadament un any i mig, un familiar em va donar una ploma que havia trobat per casa. Una Sheaffer PFM V, i va ser investigant aquesta que vaig entrar de cap. Molt de cap.

I rebuscant per casa en van aparèixer un parell o tres més... i així va començar aquest entreteniment. Buscant noves adquisicions, sense tornar-se boig perquè t'hi pots deixar molts diners. No és la meva intenció adquirir plomes cares, plomes limitades ni res d'això. EL que vull es poder disfrutar d'elles. Escriure, netejar-les, provar diferents tintes. Però no acaparar per acaparar. Ho aconseguiré?

En un món digitalitzat. On escriure ja sembla una cosa del passat. I escriure sense un teclat encara més arcaic, encara hi ha gent, molta gent que sent passió per escriure amb una estilogràfica. Té alguna cosa de màgica, notar com la tinta flueix, com pots escollir entre molts colors, diferents gruixos de plomins, es buscar plomes diferents, de diferents èpoques, de diferents sistemes de carga…

Què trobarem en aquestes entrades? Molt senzill, les meves plomes, les meves tintes, alguna entrada explicant l'origen d'alguna marca, models icònics,... És molt difícil fer una cosa diferent quan ho tens tot a un cop de click. Però com deia, és un entreteniment.

L'últim llibre de la sèrie i ja hi ha prou. L'he llegit de forma transversal ja que no és gaire interessant.

[Spoilers]La Pyanfar aconsegueix arribar a Aaruun (el seu planeta natal) des de "Punto de Encuentro", seguint el tema d'anar d'un lloc a un altra sense gaire sentit. Allí liquida al kif dolentot en una mini-batalla. Fan una conferència per discutir fronteres entre els kif que queden, els mahendo'sat i els humans (que resulta que són molt més grans i nombrosos territorialment parlant que tots els aliens que surten als llibres junts). I escullen a la Pyanfar per gestionar el tema. Com els hani tenien tots els mascles al planeta i han amenaçat al planeta amb la destrucció total, comencen a enviar mascles a l'espai.[/Spoilers]

Un llibre llarg i un rollo. La Pyanfar sempre va esgotada i al límit de les seves forces a tot arreu. Ella té flashbacks o somnis amb el seu planeta que trenquen la poca acció que hi ha i fas fiu-fiu i un rollo que t'estalvies. L'expressió "por los dioses!" està massa explotada, si la treus del llibre segur que cauen un munt de pàgines. Un llibre toston, però té naus. NO recomanat.

Ara que ja s'acosta la calor, i amb el planeta com està (ple de bones noticies) que millor per desconnectar que uns documentals on es pot babejar amb el paisatge i oblidar-se de tot. BBC Frozen planet!

Està dividit en les estacions de l'any i han gastat molts diners en la realització. Enviant a persones a llocs que no estan pensats per que visqui ningú. De fet hi ha imatges que hem sorprenen que siguin d'aquest planeta, hi ha ecosistemes a sota del gel que semblen aliens, amb éssers que van a un ritme que han de posar càmeres amb stop-motion per filmar-los... A mi m'ha agradat molt! 1000% recomanat!

Aquest és el tercer llibre de la sèrie de Chanur. No entenc gaire el títol per que no tracta cap venjança, potser hagués estat més encertat un títol similar a "Tomo 3" i llestos, almenys és neutre.

Segueix l'acció en el punt on ho deixa l'anterior i acaba també en un punt "crític" (un cliff-hanger d'aquests que els agrada dir als guiris). Segueix en el següent llibre.

[Spoilers]La Pyanfar s'endinsa en l'espai dominat pels kif, que són els dolents (de moment) i ha de fer un tracte amb un kif que vol derrotar al kif enemic de la Chanur. Ha de fer servir la seva astúcia per sortir amb vida de cada reunió amb els kif. Finalment descobreix que hi ha una conspiració dels clans de Anur (el planeta natal dels hani) contra els comerciants de l'espai. Els clans del planeta estan ancorats a la tradició i no volen els "aires moderns" que arriben de l'espai.

El llibre acaba que la Pyanfar rescata a tothom de les mans dels kif, inclús a en Jik, un poderós mahendo'sat. I van a lluitar cap a Punto de Encuentro contra les altres hani i els kif dolents.[/Spoilers]

El llibre en sí no està malament, es deixa llegir. Però li manca emoció, i tot plegat li falta com una estratègia que guii tot. Es a dir, van cap un lloc, cap a l'altra, ara cap aquí, ara cap allà, ara anem, ara tornem, però sense un motiu clar o a vegades amb motius fluixos. També peca del mateix que la resta de llibres, és massa blanc. Un punt que també és un xic fluix és que és poc o gens tècnic, es podria explicar la mateixa història ambientada a la Terra, fent que siguin ciutats enlloc d'estacions espacials i que siguin de països diferents (amb costums diferents) enlloc d'aliens. Seguiré amb el 4 a veure que tal.

Fa uns quants anys... uns 57, també existien les impressores. I a més a més eren unes bèsties terribles, ultra-sorolloses, de tamany monstruós:

Aquesta cosa, la sèrie IBM 1400 tenia la particularitat que imprimia 1.400 línies per minut

Aquestes 1.400 línies es podien aconseguir si es feia servir un subconjunt del codi de caràcters, si es feia servir tot el joc de caràcters "només" imprimia 1.100, 55 mili segons per línia, 11 microsegons per caràcter... Però tot això són 5.2 metres de paper per segon.

Hi ha gent que parla de cotxes ràpids... perquè no parlar de la Formula1 de les impressores...

He llegit aquest llibre que segueix el "Orgullo de Chanur". Segueix sent blanc, i trobo que passen poques coses, però es deixa llegir molt bé.

[Spoilers] La capitana Pyanfar es veu una altra vegada embolicada en maquinacions dels mahendo-sat quan li entreguen el Tully (un humà) en un contenidor de peix. En Tully ha de viatjar a una sistema per arreglar un mal entès entre la flota de naus humana i una altra raça alien. Aleshores els kif els persegueixen i acaben a una estació orbital de mala mort on en Tully i la Hifin (la neboda de la Pyanfar) acaben segrestats pels kifs. I hop! S'acaba el llibre.[/Spoilers]

Lo dit, es deixa llegir, és blanc, i és ràpid. Acaba de sobte i continua al següent llibre.