Fa uns dies hem anat a la setmana medieval de Montblanc. Fan la típica fira de paradetes de productes artesanals, embotits, formatges, ... Està força bé. La ciutat de Montblanc té un nucli antic força maco, amb tota una muralla amb torres que l'envolta. També és de visita obligada pujar a l'església, des de la que es tenen unes vistes magnífiques de la ciutat.

Vam comprar alguns productes, un formatge de cabra, un pastis de formatge molt bo i unes "armes" medievals pels nens. Un bon lloc per passar el dia. Recomanat!

Les restes del període visigot i dels sarraïns són molt escasses. Des de mitjans segle IX fins a principis de segle XI la zona nord de la província de Tarragona es converteix en terra de ningú, frontera entre àrabs i cristians. D'aquesta manera, la zona de Montblanc resta inhabitada durant molt temps.

Muralla de Montblanc amb el portalet, posterior, del Foradot. El perímetre del clos emmurallat és d'uns 1.500 metres i encercla tot el nucli de l'antiga població. El material emprat és pedra, argamassa i en alguns punts tàpia.

El 978, el cabdill sarraí Almansor fa una ràtzia contra el Comtat de Barcelona. Segons les cròniques, el primer enfrontament es va produir al castell d'al-Daliya, que s'ha identificat com el de Lilla, al límit dels termes de Montblanc i Valls. L'avenç cristià continuava i l'any 1076 el comte de Barcelona Ramon Berenguer II va ordenar crear el poblat de Duesaigües a l'aiguabarreig dels rius Anguera i Francolí.

Per tal d'afavorir la repoblació de la Catalunya Nova, el comte Ramon Berenguer IV va atorgar exempcions d'impostos (no pagar usatges, ni cens, ni taxes de llenys ni d'aigües) a algunes poblacions, entre elles Duesaigües. Aleshores, el 1155, la població va passar a anomenar-se Vilasalva (vila salvada d'impostos).

Les contínues inundacions i la necessitat d'instal·lar una plaça forta a mig camí de Tarragona i Lleida, van fer decidir al rei Alfons I ordenar traslladar la població a un petit turó erm situat a prop i li va atorgar la nova carta de població a Pere Berenguer de Vilafranca. Així nasqué Montblanc el febrer de 1163.

La vila va créixer ràpidament; el 1170 estan documentats el castell al cim del turó i una església romànica dedicada a Santa Maria. Va aparèixer el barri del Mercadal, amb activitats comercials.

Al segle XIII Montblanc va créixer gràcies a nous privilegis reials i a la concessió de mercats i fires de bestiar. Es constitueix el municipi per ordre de Pere el Gran el 1284, la vegueria de Montblanc i es funden les Escrivanies Reials i l'Estudi Major.

Al segle XIII Montblanc va créixer gràcies a nous privilegis reials i a la concessió de mercats i fires de bestiar. Es constitueix el municipi per ordre de Pere el Gran el 1284, la vegueria de Montblanc i es funden les Escrivanies Reials i l'Estudi Major.

L'escut de Montblanc més antic que es coneix data del 1287 i, juntament amb els escuts de Barcelona, Girona, Lleida i Cervera, constitueixen els primers escuts cívics catalans coneguts fins ara. Foren utilitzats pels consells de les diferents viles per ratificar el tractat d'Oloron i el pergamí està custodiat als Arxius Departamentals de Marsella. L'actual escut (veure dalt), no està oficialitzat per la Generalitat, però és la forma utilitzada per l'Ajuntament.

La vila adquireix importància dins el Principat. Són d'aquest temps les obres de l'església de Sant Miquel, el call jueu, el convent de Sant Francesc, el convent i Santuari de la Serra, el Mercè, i l'hospital-església de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena. D'aquest període també destaquem alguns edificis civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i el casal dels Josa.

A València hi ha un carrer anomenat de Montblanc, regal del rei Jaume I a la vila en agraïment a un grup de nobles montblanquins que van anar a la conquesta del Regne de València. Casal dels Josa (s. XIII-XVIII). Va ser restaurada l'any 1958 i habilitada com a Museu comarcal. La seva estructura és del segle XIII i probablement formava part de les Escrivanies. Al segle XVIII va ser residència dels Josa, que el reformaren i ampliaren.

La màxima esplendor montblanquina s'assoleix al segle XIV quan va arribar a ser la setena ciutat de Catalunya en nombre d'habitants darrere de Barcelona, Lleida, Tortosa, Girona, Tarragona i Puigcerdà, i una vila amb un important pes econòmic. El rei Joan el Caçador atorga al seu germà (i futur rei) Martí el títol de Duc de Montblanc.

Es van celebrar Corts Catalanes a Montblanc diverses vegades.

• El 1307 pel rei Jaume II.
• El 1333 pel rei Alfons III.
• El 1370-71 pel rei Pere III.
• El 1410 s'hi va reunir el Parlament General de Catalunya.
• El 1414 pel rei Ferran I.
• El 1640, Felip IV va projectar-ne unes que no es van arribar a celebrar.

Es construeixen les obres més importants de la vila; el recinte emmurallat (amb 31 torres i 5 portals), l'església de Santa Maria, l'església-hospital Sant Marçal i el Palau dels Alenyà. Es va cobrir el Torrent del Riuot, que passa pel bell mig de la vila i es van edificar molins, ponts, la presó, etc.

Des de principis de segle XV el rector de la parròquia de Santa Maria de Montblanc rep el tractament de plebà. Actualment només n'existeixen dos més: a Oliva (la Safor) i Ontinyent (la Vall d'Albaida).

A finals de segle, Montblanc va patir un seguit d'anys de males collites, epidèmies i la Guerra civil catalana que van acabar amb el creixement espectacular de la Vila Ducal. Les muralles van resultar afectades, així com moltes cases i ponts.

Edat Moderna

Al segle XVI i XVII es va produir una lleu revifalla però la Guerra dels Segadors va significar un cop duríssim per la població; es va destruir part de la muralla, es van cremar els arxius i, durant la retirada de les tropes castellanes, el General Palavicino va fer manar bombardejar la façana de l'església gòtica de Santa Maria. Es van patir múltiples assalts, saqueigs i incendis que van acabar amb la inicial grandesa de Montblanc, que va perdre ja definitivament el seu pes polític i també econòmic. Aquest episodi es coneix com La General Crema.

Amb la Guerra de Successió la vila va perdre molts privilegis, així com la vegueria, que es transformà en Alcaldia Major del Corregiment de Tarragona. La Guerra del Francès i les lluites entre liberals i absolutistes van fer la resta.

Durant la Setmana Santa hem visitat el castell de Mora de Rubielos. Aquest castell és un monument representatiu del gòtic mediterrani, situat a la part més alta del poble sobre un promontori rocós. Amb anterioritat a l'actual edifici existia una altra fortificació, possiblement musulmana de la que poc es sap. El poble fou reconquistat als musulmans al 1171 Alfons II El Cast.

Aleshores el castell va a parar a mans de Pedro Ladrón per una donació del Rey Pedro II (fill d'Alfons II) a l'any 1198. El rei Jaume I El Conqueridor va donar a la baronia de Jérica, Castelló, al seu fill bastard Jaume i aquesta incloïa la vila de Mora, això era a l'any 1255.

Amb motiu de la guerra dels Peres, entre Pere IV d'Aragó i Pere I de Castella, el castell és conquerit pels castellans al 1363 i recuperat a l'any següent pels aragonesos, on els pobladors de Mora obren les portes de la vila a les tropes aragoneses. Aleshores Pere IV li otorga privilegis de Vila a Mora i passa a estar sota autoritat reial des d'aquell moment.

El 1367 els senyors de Jérica venen Mora i el castell a Hug II, bescompte de Cardona i aquest al cap d'un mes ho torna a vendre a Don Blasco Fernández de Heredia per 260.000 lluïres barceloneses.

Serà aquesta família, els Fernández de Heredia, els que construiran l'actual castell i es convertiran en els senyors de Mora. Don Juan Fernández de Heredia (1310 a 1396) fou el pare de la dinastia que regirà Mora durant 5 segles i va arribar a ser Gran Maestre de l'Ordre de Sant Juan de Jerusalen, castellà d'Amposta. També va ser la figura més rellevant d'aquesta família i de gran importància en l'edat mitja aragonesa. Va ser conseller de reis i Papas, home de gran cultura va escriure algunes obres, i va traduir i compilar altres. A partir de la seva mort els seus hereus es van tenir que dir tots Juan. Els Fernández Heredia van ampliar els seus territoris fins aprop de Saragossa i van obtenir el títol de Comptes de Fuentes de Ebro. El 1494 Mora passa a ser un marquesat per privilegi reial. Al 1614 el Juan Fernández de Heredia de torn va cedir el castell als franciscans per tal de que hi instal·lin un convent.

Al 1700 un gran incendi va destruir gran part de l'edifici, i es van cremar els arxius i la biblioteca. Després de l'incendi es van fer reformes que van alterar l'aspecte del castell. Amb l'amortització de Mendizabal al 1835 la propietat del castell passa a ser municipal, i es destina a presó del districte. Fou un bastió liberal i va ser danyat extensament en les guerres carlistes.

Després de les guerres carlistes seguirà com a presó, encara que finalment va ser una caserna de la Guàrdia Civil després de la guerra civil (al 1936) i posteriorment abandonat fa unes dècades.

Al 1931 va ser declarat Monument Nacional, i Mora com a poble va ser declarat Conjunto Histórico-artístico al 1978. La restauració del castell va començar al 1972, a càrrec de D. Antonio Almagro Gorbea.

Del castell es pot visitar el pati d'armes porticat, els estables, el gran saló, la sala abans del dormitori, el dormitori del senyor, la masmorra, la gran sala i els soterranis. El preu de l'entrada és de 2EUR els adults i 1EUR el nens. Realment val la pena la visita. Recomanat!

Aquestes vacances de Setmana Santa hem anat a Dinopolis Teruel, hi ha varies seus repartides pel territori, el més gran és el de Teruel.

Tal com indica el seu nom és un parc temàtic dedicat als dinosaures i inclou el museu paleontològic de Teruel. Per nens petits (3-4 anys) està força bé, encara que el museu es pot fer una mica pesat per nens massa petits. Per nens grans (7-10) també es pot anar però els dinosaures animats mecànicament es noten massa (de fet només hi ha 2). La resta són maquetes i decorats.

Fins aquí tot bé, però (sempre hi ha un però), el parc no està dimensionat per la quantitat de gent que vam trobar. Es a dir, moltes cues, i cues llargues. Per totes les atraccions cua i més cua (el museu no el considero una atracció)(i no em vull imaginar una cua al sol de justícia a l'agost). La durada de les atraccions respecte la cua feta tampoc es gaire satisfactòria, la gran majoria són molt curtes. I no només això, si no que com no deixen entrar menjar, ni sortir del parc i tornar a entrar, quan es compra el menjar ràpid del "restaurant" per dinar, cal fer una cua enorme ja que s'acumula tota la gent.

El preu és de 21EUR per persona, a sumar el menjar/begudes.

Conclusió, NO cal anar-hi per fer cua. I el contingut tampoc és gaire emocionant.

Aquest diumenge passat hem anat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Està ubicat a Terrassa, en les antigues instal·lacions del Vapor Aymerich, Amat i Jover, que fou una fàbrica tèxtil de principis de segle XX. És molt gran i només ens ha donat temps de visitar les exposicions de l'energia, més o menys la meitat del museu. També hem pogut veure una representació teatralitzada de les condicions de treball d'aquells temps, 12h/dia de dilluns a dissabte, soroll infernal, sous baixos, sense assegurança de res, accidents, i si no treballes al carrer. No és molt agradable veure que es vol retornar a això. Pel que fa al museu està molt bé, i bé de preu, els nens menors de 8 anys no paguen, i si són del Club Super3 tampoc i amb la targeta de visita dels museus de la tècnica hi ha descompte, un matí entretingut per pocs diners. Recomanable!

Al final del segle XIX, tres industrials egarencs, els senyors Josep Aymerich, Pau Amat i Francesc Jover, es van associar creant l'empresa Aymerich, Amat i Jover, per dedicar-se a la fabricació de teixits de llana. Com era de costum de l'època, al principi es van instal·lar en unes naus de lloguer, en un dels vapors existents a la ciutat. Cap als anys 1905-1906 tots tres industrials decideixen construir el seu propi vapor. Un dels socis, el senyor Pau Amat, va demanar als seus dos companys d'empresa que l'immoble a construir fos una societat separada jurídicament, i a tots els efectes, de la companyia tèxtil. Així doncs van formar una Societat Anònima que seria la propietària del local.

Construcció
Sobre terrenys que havien estat hortes, els industrials Fransesc Jover, Pau Amat i Josep Aymerich van fer aixecar un edifici per la seva indústria.

La construcció va ser dirigida per l'arquitecte Lluís Muncunill i l'execució va anar a càrrec dels mestres d'obres Cobelles i Balta. Muncunill va aconseguir fer d'un edifici funcional i productiu. La fàbrica era alhora un edifici funcional i un edifici bonic. Els treballs es van realitzar entre 1907 i 1908 i van donar feina ordinàriament a uns 200 operaris. Mentre va durar l'obra, i en contra del que era usual a l'època, no va haver-hi cap accident. En la construcció de l'edifici van emparar-se 31.000 quintars de ciment de Sant Joan de les Abadesses, 37.000 quintars de Vallirana, 240.000 rajoles fines i 2.000.000 entre toves i altres rajoles.

L'edifici consta d'una gran nau de producció que té annex un edifici de tres cossos destinat a allotjar la secció energètica i motriu, un pati i dependències d'oficines que fan façana amb el carrer.

La nau de producció és un espai extraordinàriament uniforme. La sustentació de la cobertades realitza mitjançant 300 pilars de ferro colat fets als tallers de la Nova Vulcano de La Barceloneta. Es calcula que el ferro emprat en l'edifici pesa uns 340.000 kg. La sala està coberta amb arcs i voltes de maó tibades amb ferro. Les voltes es combinen amb claraboies adoptant el sistema de "dents de serra". La nau no té finestres, la il·luminació zenital s'aconsegueix amb les àmplies claraboies. Les voltes de la coberta són extraordinàriament agosarades i estètiques amb materials moderns (ferro colat) i materials econòmics (rajoles i maons), Muncunill va aconseguir una extraordinària combinació de funcionalitat i estètica la sala de màquines, de gran sobrietat, està construïda amb maons i coberta amb voltes. La seva ubicació li permet distribuir racionalment l'energia al conjunt de la nau.

Espai tèxtil
Dins del vapor Aymerich, Amat i Jover es realitzaven tots els procesos tèxtils: es filava, es teixia, es tenyia i s'acabava la llana. Dins les naus tèxtils s'organitzava la més diversa maquinària per facilitar els diferents processos. El soroll que es produïa a les naus tèxtils era esfereïdor i els obrers arribaven a comunicar-se pràcticament per signes. En el tèxtil treballaven homes i dones i la presència femenina era majoritàriament en algunes seccions com la filatura. Joves de curta edat (quasi nens) també treballaven. Segons els períodes, a la fàbrica podien arribar a concentrar-se uns quants centenars d'obrers. En èpoques de gran demanda, la fàbrica podia arribar a treballar dia i nit i els torns de treballadors se succeïen contínuament. D'aquesta manera s'optimitzava el rendiment de les calderes i de la màquina de vapor. Cap al 1913 la jornada d'un obrer solia ser d'unes 12 hores diàries. Les condicions de treball eren dures: jornades llargues, molta humitat, aire viciat pel polsim i les volves de fibra, soroll esgarrifós, accidents,... Els salaris eren baixos i feien que els obrers haguessin de portar una vida molt austera. Les dones acostumaven a cobrar menys, ja que el seu treball era menys valorat.

I unes fotos que vaig fer:

Aquest passat cap de setmana hem visitat el parc del Laberint d'Horta. Està força bé i encara que hi havia una gentada es podia caminar sense problemes. El laberint pròpiament dit està força bé, ni massa senzill ni massa complicat. Tenia alguns arbres arrancats però amb una mica d'imaginació es fa veure que estan. La resta de parc també dóna per una passejada molt agradable, sobre tot el pavelló que hi ha dalt de tot (també hi ha uns lavabos).

Les obres van començar a l'any 1791 quan Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, marquès de Llupià, quart del Poal i marquès consort d'Alfarràs, propietari del terreny, va crear el disseny d'un jardí neoclàssic en col·laboració amb l'arquitecte italià Domenico Bagutti. L'execució es va fer a càrrec dels mestres d'obres Jaume i Andreu Valls i del jardiner francès Joseph Delvalet i s'acabà el 1802.

A mitjans del segle XIX els descendents del marquès van ampliar el parc sota la direcció de l'arquitecte Elies Rogent pel costat del torrent d'en Pallós amb un jardí romàntic amb parterres, placetes, grans arbres i una cascada. A més van afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la terrassa intermèdia.

El 1880 es va crear un jardí domèstic al costat del palau Desvalls.

A finals del segle XIX la finca Desvalls esdevé l'escenari de vetllades socials i culturals amb representacions de teatre a l'aire lliure.

L'any 1967 la família Desvalls cedeix el parc a l'ajuntament de Barcelona que el va obrir al públic al 1971. Amb diners de la Unió Europea es va sotmetre a una àmplia restauració l'any 1994.

Avui el parc és un jardí-museu amb un nombre de visitants limitat a un màxim de 750 persones al mateix temps per preservar l'àmbit natural i les estructures de l'àrea. L'antic palau Desvalls acull des de l'any 1993 el Centre de Formació del Laberint (un institut municipal per a la formació en jardineria que depèn de Parcs i Jardins de Barcelona) a més d'una biblioteca especialitzada.

Ahir va anar d'excursió al Rasos de Peguera. Anàvem full-equip amb botes de muntanya i abrigats per resistir al pol nord, però ha fet molt bon temps i al final jo anava només amb la camisa. Hem portat un trineu de plàstic per llançar-nos pel pendent. Els nens s'ho han passat molt bé, jo no m'he llançat per que ja tinc prou amb la meva esquena tal com està, no cal que l'empitjori. Hem trobat que la neu estava estupenda, ni molt desfeta ni gelada.

Quan ha sigut l'hora de dinar hem baixat a una zona de pícnic que hi ha més abaix on em menjat les truites de patata que portàvem en tupers. Després de dinar hem pujat al Santuari de Queralt per gaudir de les vistes. També hem coincidit amb uns nois que portaven unes motxilles molt grosses, però no anaven d'excursió, eren parapents! Allí al costat hi ha un lloc que serveix per llançar-se amb parapent i amb les corrents d'aire ascendents estan volant molta estona.

Aquest cap de setmana passat hem visitat el castell de Cardona. Quan vam visitar la mina de sal no ens va donar temps a visitar el castell i per això ho hem pogut fer aquest diumenge.

Ens hem afegit a la visita guiada que comença a les 13h, val 6EUR/persona i dura 1h 30m. El cert és que està molt bé, la guia ho explica tot de forma molt detallada, amb dates, fets, i el perque de tot plegat. Val molt la pena.

A Cardona hi ha un "Parador Nacional" que ocupa molt tros del castell, per sort estava tancat per vacances (del personal suposo) i només estàvem els que fèiem la visita guiada, com a punt negatiu no vam poder veure res de l'espai que ocupa el Parador.

En la visita es puja a la torre de guaita, allí expliquen que aquella torre tenia 25m més d'alçada que l'actual, però que es amb l'aparició de l'artilleria es va reduir l'alçada. També la torre servia de presó medieval on tenia una ocupació mitjana de 10 presoners i una esperança de vida de 30 dies (cal veure el lloc per entendre perque, i no té desaigües...). El castell data del S.X, any 900 i pico, i era un castell de frontera amb al-Andalus, es a dir el territori àrab començava de Cardona cap al sud.

Durant la visita es comenten varis punts, la torre, el pati del palau ducal, l'església i la casamata. Un cop es surt de la torre s'explica que amb la gran quantitat de diners que sorgien de l'explotació de la mina de sal els comptes de Cardona volien una palau on viure millor, per això van fer el palau ducal (que només es veu per fora). El palau tenia accés a aigua de la cisterna per un forat directe i accés a l'església per una plataforma elevada (per tal de no barrejar-se amb la gent normal).

L'església és impressionant, la mida dóna idea del poder dels nobles, van trigar 30 anys en fer-la. La guia explica que tot estava pintat amb frescos per dins, aquests frescos servien per explicar al poble analfabet el cristianisme. Però que l'ús militar que va tenir posteriorment a l'ús religiós els va malmetre. L'església durant l'ús militar es va dividir en dos pisos amb una estructura de fusta per convertir-la en allotjament de soldats (fins a 700), en la guerra civil va ser presó republicana i franquista. Llavors clar, tots els frescos es van fer malbé, encara que queda algun rescatat que està al MNAC. També és curiós que a la cripta no hi ha enterrat ningú, en realitat eren les oficines del mestre d'obres/arquitecte de l'església, ja que és una versió en miniatura de la mateixa. També dins l'església queda reflectit la diferència de poders, el més alt correspon a la noblesa, després l'altar (poder diví), les primeres files per la burgesia (artesans, etc...) i al darrera de tot els camperols.

La casamata és una bateria d'artilleria del S. XVIII restaurada, allí la guia explica la guerra de successió i el paper que va jugar Cardona. Explica el setge més important que va tenir el castell al 1711 i que va aconseguir aguantar, encara que va patir de manca d'aigua al contaminar-se les cisternes. La fortalesa no va caure en mans de l'enemic borbònic i un exèrcit austriacista va trencar el setge guanyant una batalla força sagnant. I no va ser fins al 18 de setembre de 1714 que no es va rendir un cop caiguda Barcelona.

Aprofitant uns dels dies de vacances de Nadal hem anat a visitar la mina de Sal de Cardona.

Està força bé veure i entendre el procés de formació de tota la muntanya de Sal, de com s'explotava a cel obert en l'antiguitat per obtenir sal de taula. De com a partir de principis del S. XX es va explotar la sal potàssica per fer-ne explosius. Degut a la configuració geològica es va haver d'arribar a grans profunditats per fer-ne l'extracció, i quan més fons més calor. Va arribar un punt que el cost de refrigeració era massa alt front el benefici de la sal i es van tancar les mines. Es van extreure en 60 i pocs anys de funcionament 37.800.000 tones de sal, arribant fins als 1.308m de fondària. És una llàstima que dels kilòmetres i kilòmetres de galeries que hi ha, només es visiten unes molt petites, horitzontals, a profunditat 0, durant uns 500m.

El castell no el vam poder visitar per temes d'horari, el deixem per una futura excursió.

Aquest cap de setmana passat hem anat a Sevilla. Hem agafat l'avió de Vueling de les 7 del matí i a les 8:30 ja estava a Sevilla. Vam deixar el cotxe al parking de l'aeroport (37,5EUR costa deixar-lo tot el fi de setmana). Per tornar també en Vueling, el vol de les 18:30 i a les 20h del diumenge ja estàvem a Barcelona altra cop. L'hotel Palacio Alcazar ha estat força bé i molt cèntric. Per menjar tampoc he trobat res espectacular, i els restaurants estaven plens a bessar (crizi? quien dijo crizi?).

Sevilla és una ciutat espectacular pel patrimoni acumulat que té. Són segles i segles de ser port, primer musulmans, després els reis cristians. Impressionant catedral, la Giralda i els Reales Alcazares. Gran part del tràfic amb les "Amèriques" passava per aquí. Han tingut exposicions universals que els han deixat zones molt maques, el parc de MariaLuisa i la Expo92. El casc antic és força maco i molt gran, la juderia (barri de Santa Cruz) té carrerons molt agradables i apareixen placetes a cada cantonada.

La Sevilla Card crec que no val la pena, per que val 33EUR 24h i tens 2 monuments i un passeig en vaixell pel riu, si no passeges pel riu... Hem agafat el bus turístic que està força bé, pots anar pujant i baixant del bus al teu ritme i incorpora passejades guiades en certes zones, podria ser més barat, però bueno, 17EUR per persona. En aquestes passejades hem anat al parc de MariaLuisa i a Triana. També hem entrat a los Reales Alcazares, hi ha uns guies turístics a l'entrada que són un timo, són 8,75 l'entrada i 5EUR el guia (per persona). Ens vam cansar d'esperar al guia a que fes el grup prou gran i vam agafar una audioguia (2,5EUR per persona). A dins si es vol visitar un altra tros cal pagar 2,5EUR més. Trobo força empipador que et vagin cobrant per trossets, ja podrien cobrar-ho tot i deixar de molestar. Són espectaculars els Alcazares. A la tarda vam pujar a la Giralda, que no té escales només rampes, 35 rampes al 17% de desnivell.

Igual que Barcelona, Sevilla és bona si la bossa sona, un ciutat molt maca i visitable.

Aquesta diumenge hem estat sense nena i em pogut dedicar-nos a coses que no faríem acompanyats. Per exemple visitar el C.C. El Born. Aquest nou espai cultural explica com era la ciutat el 1714, i com Barcelona va ser assetjada per les tropes borbòniques.

És curiós com s'ha conservat l'estructura de les cases i els carrers. L'explicació està molt aconseguida, amb videos que semblen trocets de pel·licula que mostra l'encarnissament del setge. Hi ha una maqueta que reprodueix la Barcelona d'aquella època, i tota una col·lecció d'objectes que han trobat a l'excavació.

L'explicació de com va anar a parar tot plegat sota el terra d'un mercat municipal també és curiosa, l'exercit borbònic va fer construir la Ciutadella que era una fortalesa per dominar la ciutat, i per fer-ho va derribar un 17% de la ciutat, que va ser enterrat. Al fer el mercat es va preservar fins als nostres temps.

L'explicació encaixa molt bé amb el llibre del Victus. I m'he comprat un llibre de gravats de l'època força xulo. M'ha interessat molt la visita i és molt recomanable anar-hi. Com no volia anar amb moltes motxilles ni gaire carregat he posat a la càmara l'objectiu petitó de 50mm fix que tinc, i l'he posat a la bossa petita. He disparat un munt de fotos!

Més informació sobre el Born a HappyBarcelona.