Està ubicat a Terrassa, en les antigues instal·lacions del Vapor Aymerich, Amat i Jover, que fou una fàbrica tèxtil de principis de segle XX. És molt gran i només ens ha donat temps de visitar les exposicions de l'energia, més o menys la meitat del museu. També hem pogut veure una representació teatralitzada de les condicions de treball d'aquells temps, 12h/dia de dilluns a dissabte, soroll infernal, sous baixos, sense assegurança de res, accidents, i si no treballes al carrer. No és molt agradable veure que es vol retornar a això. Pel que fa al museu està molt bé, i bé de preu, els nens menors de 8 anys no paguen, i si són del Club Super3 tampoc i amb la targeta de visita dels museus de la tècnica hi ha descompte, un matí entretingut per pocs diners. Recomanable!
Al final del segle XIX, tres industrials egarencs, els senyors Josep Aymerich, Pau Amat i Francesc Jover, es van associar creant l'empresa Aymerich, Amat i Jover, per dedicar-se a la fabricació de teixits de llana. Com era de costum de l'època, al principi es van instal·lar en unes naus de lloguer, en un dels vapors existents a la ciutat. Cap als anys 1905-1906 tots tres industrials decideixen construir el seu propi vapor. Un dels socis, el senyor Pau Amat, va demanar als seus dos companys d'empresa que l'immoble a construir fos una societat separada jurídicament, i a tots els efectes, de la companyia tèxtil. Així doncs van formar una Societat Anònima que seria la propietària del local.
Construcció
Sobre terrenys que havien estat hortes, els industrials Fransesc Jover, Pau Amat i Josep Aymerich van fer aixecar un edifici per la seva indústria.
La construcció va ser dirigida per l'arquitecte Lluís Muncunill i l'execució va anar a càrrec dels mestres d'obres Cobelles i Balta. Muncunill va aconseguir fer d'un edifici funcional i productiu. La fàbrica era alhora un edifici funcional i un edifici bonic. Els treballs es van realitzar entre 1907 i 1908 i van donar feina ordinàriament a uns 200 operaris. Mentre va durar l'obra, i en contra del que era usual a l'època, no va haver-hi cap accident. En la construcció de l'edifici van emparar-se 31.000 quintars de ciment de Sant Joan de les Abadesses, 37.000 quintars de Vallirana, 240.000 rajoles fines i 2.000.000 entre toves i altres rajoles.
L'edifici consta d'una gran nau de producció que té annex un edifici de tres cossos destinat a allotjar la secció energètica i motriu, un pati i dependències d'oficines que fan façana amb el carrer.
La nau de producció és un espai extraordinàriament uniforme. La sustentació de la cobertades realitza mitjançant 300 pilars de ferro colat fets als tallers de la Nova Vulcano de La Barceloneta. Es calcula que el ferro emprat en l'edifici pesa uns 340.000 kg. La sala està coberta amb arcs i voltes de maó tibades amb ferro. Les voltes es combinen amb claraboies adoptant el sistema de "dents de serra". La nau no té finestres, la il·luminació zenital s'aconsegueix amb les àmplies claraboies. Les voltes de la coberta són extraordinàriament agosarades i estètiques amb materials moderns (ferro colat) i materials econòmics (rajoles i maons), Muncunill va aconseguir una extraordinària combinació de funcionalitat i estètica la sala de màquines, de gran sobrietat, està construïda amb maons i coberta amb voltes. La seva ubicació li permet distribuir racionalment l'energia al conjunt de la nau.
Espai tèxtil
Dins del vapor Aymerich, Amat i Jover es realitzaven tots els procesos tèxtils: es filava, es teixia, es tenyia i s'acabava la llana. Dins les naus tèxtils s'organitzava la més diversa maquinària per facilitar els diferents processos. El soroll que es produïa a les naus tèxtils era esfereïdor i els obrers arribaven a comunicar-se pràcticament per signes. En el tèxtil treballaven homes i dones i la presència femenina era majoritàriament en algunes seccions com la filatura. Joves de curta edat (quasi nens) també treballaven. Segons els períodes, a la fàbrica podien arribar a concentrar-se uns quants centenars d'obrers. En èpoques de gran demanda, la fàbrica podia arribar a treballar dia i nit i els torns de treballadors se succeïen contínuament. D'aquesta manera s'optimitzava el rendiment de les calderes i de la màquina de vapor. Cap al 1913 la jornada d'un obrer solia ser d'unes 12 hores diàries. Les condicions de treball eren dures: jornades llargues, molta humitat, aire viciat pel polsim i les volves de fibra, soroll esgarrifós, accidents,... Els salaris eren baixos i feien que els obrers haguessin de portar una vida molt austera. Les dones acostumaven a cobrar menys, ja que el seu treball era menys valorat.
RSS
